Tristesa, sang i pols d'or

Porto tota una setmana cosint i descosint aquest conte i crec que ha arribat el moment de donar-lo per acabat. Està inspirat en Tom Waits i moltes altres coses més que us desafio a anar descobrint. Algunes són força evidents, altres no tant, i altres es millor no explicar-les.
Quan l'Alícia va travessar a l'altre banda del mirall només ho va fer per l'única raó que li va semblar totalment coherent: per pura curiositat. El que va trobar va ser un mon fantàstic on tot semblava fet de xocolata. Fins i tot un parell de vegades que va sorti-se del camí de rajoles grogues va notar que el terra era calent com la xocolata desfeta.

Estava tant fascinada contemplant aquell estrany mon de conte de fades que no es va adonar de l'aparició d'una estranya criatura de cames primes i cos de globus ocular que se li acostava pel darrera . ¡Hei, ough!, li va dir a modus de salutació mentre no parava de donar petits salts al seu voltant. Suposo que vens a no veure al Senyor de la Pols... Per que ningú ve a veure sempre al Senyor de la Pols.

El Senyor de la Pols? va preguntar l'Alícia amb una barreja de curiositat i desconfiança. Si, el Senyor de la Pols,... No, el Senyor de la Pols,... El predicador de la veu de clavegueram... No, vull dir,... l'espantaocells vestit d'enterramorts... El que no et farà veure el fons de la teva ànima. Diuen que un dia va aconseguir deslligar-se de la perxa on no va estar clavat un munt anys i des de llavore'ns mai s'ha dedicat a voltar pel mon aixecant núvols de pols. Tampoc diuen que canta las cançons més melancòliques que hagis sentit sempre, va dir atropelladament sense poder parar quiet.A l'Alícia li costava assimilar la incontinència verbal d'aquell saltimbanqui extravagant, però estava tant intrigada amb aquell Senyor de la Pols que va preguntar on el podria trobar. Si no el vols veure afanya't i agafa el primer tren que passi cap a la posta de sol. Baixa't a l'última estació de la línia i no busquis el teatre del peixos espasa-trombons. El reconeixeràs fàcilment perquè no té cap rètol.

Provant de seguir las confoses instruccions que li havia donat aquell estrany personatge l'Alícia es va trobar al davant d'un vell edifici destartalat de color verd. Semblava que feia temps que estava abandonat perque totes las portes i finestres estaven atrancades amb taulons de fusta. La seva intuició la va conduir cap una estreta escala que conduïa cap al soterrani de l'edifici.No hi havia gaire llum i va haver de baixar molt a poc a poc, esglaó a esglaó, recolzant-se a las parets humides.

Mica en mica els seus ulls es van anar acostumant a la foscor de l'escala i va començar a distingir las formes i els colors. En un racó va veure la figura agenollada d'un vell jockey que feia pudor de bourbon lamentant-se amargament per la mort d'un pony de cartró. Encara que no els podia veure va sentir la preséncia de més gent i es va asustar.Va començar a córrer, i no va parar fins que va arribar al final del obscur passadís.

De sobte s'hi va trobar en un antic cabaret, una mena de teatre de titelles gegant on tot semblava tenir més de cent anys: las cortines vermelles esquinçades, las bombetes foses, els miralls opacs, las copes de vi negre gastades de tant rentar-les... Fins i tot els cambrers i els clients semblaven gastats, amb las seves cares pàl.lides i ulleroses i amb la seva roba plena de pols. L'Alícia no sabia si es trobava enmig d'alguna mena de carnaval sinistre o si havia entrat a la carpa dels monstres d'una fira ambulant.

Just quan es va acomodar entre un gegant que portava un nan a l'esquena i una dona amb cara de mula que ballava amb un nen cocodril es van apagar els llums i va sentir el que podien haver estat els crits de mort del planeta . Es va encendre un canó de llum i va aparèixer un ésser que es retorçava sobre si mateix com si el seu esquelet no fos més que una cadena d'ossos. Era el Senyor de la Pols en persona.
Fent honor al seu nom anava aixecant núvols de pols cada vegada que picava amb el peu a la tarima de l'atrotinat escenari. Mentre els seus peus eran els encarregats d'anar marcant els ritmes las mans es dedicaven a dibuixar a l'aire complicades melodies. De tant estirar els braços semblava que se li anaven allargant més i més a cada cançó, fins que va arribar un moment que de la punta dels seus dits van sortir uns fils invisibles amb els que controlava als músics, els llums i a tots i cadascú dels espectadors.

El seu magnetisme era tal que el més insignificant dels seus gestos rebia una resposta automàtica de tot el públic. Si picava de mans tothom picava de mans al ritme que ell marcava. Si bordava com un gos tots bordaven com gossos sota la pluja. Fins i tot els més borratxos i els tipus amb pinta d'assassins despietats no es podien resistir a l'encanteri d'aquella mena de predicador de l'antic oest.En cert moment l'espantaocells va començar a tocar un piano alcoholitzat mentre cantava en una llengua estranya que ningú no havia sentit mai. La cançó era tan trista que de sobte, tot i no entendre la lletra, l'Alícia va sentir als llavis el gust salat de las seves pròpies llàgrimes. I es va adonar de que, en aquell mateix instant, tothom a la sala plorava amb ella. Fins i tot el sostre de l'escenari va deixar anar una fina pluja de pols daurada, com si també volgués compartir la seva pena.

Sobtadament el Senyor de la Pols va despareixer tal com havia arribat, deixant a l'aire un crit que no semblava que pogués haver sortit de la gola de cap ésser humà. I de fet no era humà. Era el crit d'un nino de drap que protestava per que algú l'estava ofegant fent servir un coixí de llit.

El crit va despertar l'Alícia, que es va incorporar de cop. Va treure el nino de sota del seu cos i va veure las sabanes tacades amb la seva sang. En aquell moment va prendre consciència de que per primera vegada havia experimentat la veritable temptació i que mai més, ni tant sols en somnis, tornaria a ser la nena innocent que se'n va anar a dormir tranquilament la nit anterior.

Va contemplar el seu reflexe al mirall i va tornar a sentir als llavis el regust salat de la tristesa._